El passat 13 d’abril un altre cop repressiu ens va despertar a cop d’ariet, esbotzant-nos la porta de casa nostra. Representants de les forces de seguretat catalanes (Mossos d’Esquadra) sota la supervisió de la policia alemanya i la connivència de l’Audiència Nacional, van ser les encarregades de dur a terme el saqueig. Sí, saqueig. Aquesta és la paraula per a designar les pràctiques que, malauradament, anem patint durant els últims anys els sectors rebels: violació de la nostra intimitat, usurpació dels nostres aparells electrònics, les fotografies amb persones estimades, cartes i un llarg etcètera.

Aquest cop van ser tres les cases assaltades: dues vivendes particulars i una d’okupada: els Blokes Fantasma. I, tal com diem a la primera frase del comunicat, les reivindiquem casa nostra perquè les sentim nostres. Perquè ens sentim part d’un col·lectiu que fa front a la repressió. Perquè aquest cop, així com tots els anteriors i els que vindran, també ens toca a nosaltres. És evident que hi ha un patiment al darrere de tot cop repressiu. Però entenem que aquest patiment és una part de la lluita que ens toca assumir (molt al nostre pesar) i que ha de ser part del l’engranatge que articuli les nostres lluites. Entenem que el sofriment d’una situació no ha de quedar-se callat en les persones que l’han rebut en primera instància. Ni ens ha de lligar de mans ni limitar les nostres aspiracions a nivell col·lectiu. Ho volem tot i lluitarem per aconseguir-ho.
En la mateixa línia, entenem que la repressió no és l’únic àmbit en que sentim com ens colpeja l’estat, el patriarcat i el sistema capitalista. Són les ciutats que ens deshumanitzen, la xenofòbia, les condicions laborals, la invisibilització de tasques i persones que no tenen els recursos que solament ostenta una minoria privilegiada de la població… les que ens toca patir diàriament a la nostra quotidianitat. I és per això que ens organitzem i lluitem des del carrer, amb les eines que cada col·lectiu o individualitat creu convenient. En aquesta lluita tractem de crear un diàleg d’igual a igual entre les persones que patim les conseqüències d’aquesta societat jerarquitzada. És per això que quan ens assabentem que s’ha expropiat o atacat un banc, s’ha resistit a l’intent de desallotjament de Can Vies, que els polítics i capatassos han vist amenaçada la seva tranquil·litat durant les vagues o al Parlament, no podem fer una altra cosa que somriure i celebrar-ho. Perquè ens és igual que la nostra companya que es van endur el 13 d’abril sigui responsable o no de l’acte que l’imputen. El que no ens és igual és que la fortalesa europea segueixi colpejant a milers de refugiades a les fronteres de Turquia, Geòrgia i Grècia. Que les deportin, que les engarjolin als CIES. No ens és igual que se’ns apliquin unes polítiques neolliberals (orquestrades en gran part per l’Estat alemany) que ens xantatgeixin constantment amb els nostres deures i drets. Que ens xantatgeixin amb panacees, com el TTIP, per a coartar encara més la nostra llibertat. Ens queda clar que la llibertat no ens la donarà cap Estat, ni cap partit, ni cap institució. Tenim ben clar que la llibertat es conquereix pas a pas: perquè la lluita és l’únic camí.

Una abraçada molt gran a les nostres companyes preses i en especial a la companya segrestada el passat 13 d’abril. No a la seva extradició! La volem lliure!! Us volem lliures!!
Oca Negra, Assemblea llibertària del Clot-Camp de l’Arpa.