Aquesta passada matinada del 28 d’Octubre s’ha tornat a repetir la història. Una història que hem viscut de diferents maneres:

Per algunes ha significat l’enèsim intent per part dels mitjans de masses de convèncer de l’existència i del perill que suposa el «terrorisme anarquista», a força de repetir un relat policial que no només resulta increïble per si mateix, sinó que ni tan sols és capaç de mantenir la coherència amb els relats de les anteriors operacions (on entre altres coses, s’argumentava que a Barcelona l’eficient policia ja havia capturat a tots els malvats «terroristes»).

Per altres ha volgut dir llevar-nos a primera hora del matí amb inesperades trucades, informacions incompletes, rumors que desitjàvem que no fossin certs, angoixa. Ha significat sortir al carrer per entendre perquè no podíem contactar amb persones que ens estimem i veure que davant de casa hi tenien un operatiu policial. Presenciar com, al cap d’unes inacabables hores, apareix per la porta destrossada una de les nostres amigues o familiars emmanillada.

A algunes, en canvi, ens ha tocat llevar-nos quan encara era negra nit amb un so força diferent: els cops d’un ariet destrossant la nostra porta i el crit d’identificació policial que ens permetia saber, si encara en teníem dubtes, el que ens esperava per davant: sentir-nos sotmesos a la nostra pròpia casa, haver d’aguantar com uns vàndals sense escrúpols regiren literalment la nostra intimitat, assistir impotents al robatori de moltes de les nostres coses (ordinadors, telèfons, discs durs, papers), provocant com a mínim que ens quedem sense allò que ens havia costat molt de treball aconseguir i que sovint necessitàvem per guanyar-nos les garrofes, i fins i tot que perdem informació irrecuperable: fotografies personals, records, treballs de la universitat o la feina, etc. Però tot això s’ha esfumat del nostre cap en el moment en el qual hem hagut de presenciar el pitjor dels espolis…

I és que hi ha algunes de nosaltres que en els moments en què escrivim això es troben segrestades per l’Estat; per l’Estat en majúscules, el que no entén de competències ni de nacions, el que és capaç de conxorxar-se quan sap que de la repressió en resulta una pau social fonamentada en el terror. Després d’haver d’aguantar els humiliants registres policials, a 9 persones les han emmanillat i se les han emportat a la força, amb l’angoixa de no saber quan podrien tornar a casa.

Aquestes són diferents maneres de viure una mateixa història que ens afecta a totes. I ho sabem perquè no ens trobem precisament al primer dels seus capítols:

Al novembre del 2013 s’emportaren a Mónica i Francisco, que justament aquest mateix dia 28 reben la notícia que després d’aguantar 2 anys empresonades sense judici seran forçades a passar-ne si cal 2 anys més, evidenciant així com és de visible el cartó de la pantomima democràtica, darrere de la qual s’amaga l’única forma que pot tenir l’Estat: la d’un monstre que aplicarà tota l’autoritat que li permetem per aconseguir el més absolut dels poders.

Un any després els Mossos d’Esquadra orquestraren la infame Operació Pandora, amb la qual 11 persones van ser detingues, 7 de les quals van passar més d’un més empresonades. Aquest va ser possiblement el més famós dels episodis, ja que l’Estat va emprar a tota màquina els mitjans de masses alhora de redefinir el concepte de terrorisme, i tornar-lo en una idea etèria que provoqués por entre la població sense la necessitat de que es produeixi cap atemptat. Però no som idiotes, la jugada se’ls va girar en contra i l’única cosa que van aconseguir va ser que moltes ens adonéssim de la seva miserable repressió. La solidaritat que van rebre les encausades, així com els diferents espais polítics de la ciutat que van ser atacats, va ser més gran que mai.

Uns mesos després, ja al març d’aquest mateix any, la Policia Nacional també va voler dir la seva en aquest miserable circ, i amb el casposisme que els hi és tan propi van dur a terme l’Operació Pinyata, centrada principalment a Madrid, i on van detenir quasi 40 companyes (moltes d’elles només per presentar resistència a l’operació) i 5 d’elles van ser empresonades fins a 3 mesos.

Així que ara, de nou a les ja tradicionals dates de tardor, no ens ha agafat per sorpresa aquesta nova envestida. A més, són molts els punts en comú en tota aquesta història: L’atac i espoli de diversos espais polítics (Kasa de la Muntanya, Ateneu Llibertari de Sant Andreu de Palomar, Ateneu Anarquista de Poblesec —ara rebatejat com Local Anarquista Pandora—, Ateneu Llibertari de Sants, etc.). També darrere de totes les operacions policials s’hi troba l’Audiència Nacional, on personatges com Eloy Velasco, Javier Gómez Bermúdez i ara Juan Pablo González poden exercir el seu vergonyós ofici que històricament sempre s’ha posat enfront d’aquelles que han lluitat per la llibertat: el de jutjar i empresonar. Un altre punt en comú és la repressió al moviment polític anarquista. Els GAC (Grupos Anarquistas Coordinados), una organització centrada en la difusió dels valors llibertaris ja desapareguda que fa uns anys es va presentar públicament i que es definia com «un espai de coordinació on poder reunir potencials i dotar de major força i impacte social els continguts que traiem al carrer amb l’objectiu de transformar el món on vivim» ha sigut convertida en una obscura organització terrorista sobre la qual cada nova operació policial aporta suposada informació impossible de compatibilitzar amb la informació aportada per l’anterior.

Ara bé, no pecarem de simple identitarisme: la repressió al moviment anarquista no respon a un odi visceral a les «a» encerclades, és la lluita per la llibertat i en contra de l’opressió de l’Estat i el seu Capitalisme el que s’està perseguint aquí —tasca que indubtablement duem a terme les llibertàries però no en exclusiva— i per tant en aquesta història que hem anat explicant hi participem totes, al marge d’identitats, especialment si aquestes són establertes per part de l’Estat com a una estratègia de «divideix i venceràs» en la que no volem caure de quatre grapes.

En definitiva, d’aquesta història hi participem les que lluitem, les que no callem, les que volem llibertat… i sortim al carrer per construir-la. I els diferents papers que hem descrit a l’inici d’aquest comunicat no són fixes. Ans el contrari: moltes que en els capítols inicials van assabentar-se de tot això pels mitjans de masses i van voler solidaritzar-se, ara han hagut de sofrir l’angoixa de veure com rebien persones que han pogut conèixer personalment; moltes que al principi vam rebre la notícia de que havien detingut a aquella companya que teníem vista d’una assemblea o amb la que sempre coincidíem a les manifestacions ara hem vist com esbotzaven la porta de casa nostra per emportar-se a una amiga; i algunes de totes aquestes ara es troben detingudes, havent d’experimentar la repressió de primera mà.

Si a això sumem el cada cop més opressiu clima repressiu a l’estat espanyol (llei mordassa, el cas del setge al Parlament, la persecució a les xarxes socials, la caça de bruixes a les migrants…) la conclusió doncs, no podria ser més obvia: L’Estat està perseguint a totes les que lluitem, a totes les que amb la nostra quotidianitat herètica qüestionen l’absolut domini estatal, fins i tot a aquelles que l’únic que volen és que els deixin fer la seva. No ens considerem doncs al marge d’aquesta història, i no caiguem en considerar-nos les úniques perseguides. En aquesta història l’Estat només ens deixa dos camins: sotmetre’ns o lluitar. No s’esperaven que seriem tantes… i cada cop més, les que decidiríem lluitar per la vida que volem.

La SOLIDARITAT és un pilar fonamental per posar fre a la repressió.
DEMOSTREM-HO AVUI, COM HO VAM FER AHIR I COM HO FAREM DEMÀ!
LLIBERTAT PER A TOTES LES DETINGUDES!

Oca Negra, Assemblea Llibertària del Clot-Camp de l’Arpa